La plataforma Apple TV+ ha decidit fer una volta de rosca al seu univers de ciència ficció més premiat. Coincidint amb el tancament de la cinquena etapa de la seva sèrie espacial de capçalera , arriba una proposta que es fica de ple a les entranyes de la Unió Soviètica. En aquest cas, no estem davant d'una continuació a l'ús, sinó davant d'un relat que canvia el punt de vista del tot per situar-nos al bàndol que, en aquesta realitat alternativa, va aconseguir la gesta de trepitjar la Lluna abans que ningú.
Aquesta nova producció s'allunya dels despatxos de Houston per tancar-nos als laboratoris i zones d'entrenament militar de l'URSS. La idea de fons és explorar què passava pel cap d'aquells enginyers i cosmonautes que, mentre mig món mirava cap a l'oest, estaven construint el seu camí cap a les estrelles sota una pressió política asfixiant. No es tracta només de coets, sinó d'entendre com es viu en un sistema on l'èxit és un deure estatal i el fracàs no és una opció permesa.
L'univers expandit després de l'èxit de Per a tota la humanitat
Des que va arrencar el camí d'aquesta franquícia cap al 2019, ens hem acostumat a veure la carrera espacial com una remuntada constant dels nord-americans. Tot i això, Ciutat de les estrelles ens proposa viatjar directament als anys setanta per veure l'altra cara de la moneda. És un exercici d'estil molt curiós, perquè aprofita tot el rerefons històric que ja coneixem, però hi afegeix una capa de brutícia i realisme que fins ara només havíem entrevegut de reüll.
El que mola aquest plantejament és que no intenta imitar el to optimista de la sèrie original. La cosa va aquí de passadissos foscos i secrets d'Estat. La sèrie se centra en la vida quotidiana dels treballadors del programa soviètic, on la vigilància del KGB és una constant i qualsevol pas en fals pot acabar amb la teva carrera o pitjor. És, en essència, una història de persones atrapades entre les seves ambicions científiques i les exigències d'un règim que volia demostrar la seva superioritat sigui com sigui.
Un thriller polític en comptes d'una odissea optimista
El to de la sèrie és potser la seva diferència més gran respecte al que hem vist fins ara. Si bé l'aventura espacial continua sent-hi, la narrativa es bolca molt més cap al suspens i la intriga. Els creadors han volgut que sentim aquesta atmosfera claustrofòbica i paranoica tan pròpia de la Guerra Freda. No hi ha tant d'espai per a l'humanisme heroic, sinó per al càlcul fred i la supervivència dins una maquinària burocràtica que ho devora tot.
La sèrie es desenvolupa en un lloc que va existir de debò: una petita localitat al nord-est de Moscou que no apareixia ni als mapes de l'època. Allà s'entrenaven els pioners de l'espai en unes condicions que, segons s'explica, eren força més precàries que les dels seus rivals. Aquest toc de realisme brut i tecnològic li dóna una personalitat pròpia molt marcada, fent que l'espectador se senti part d'un món hermètic on cada descobriment és un tresor nacional que cal protegir amb clau.
L'equip i el repartiment darrere del programa soviètic
Darrere de les càmeres trobem els sospitosos habituals, la qual cosa és una garantia de qualitat per als seguidors del gènere. Ben Nedivi, Matt Wolpert i el veterà Ronald D. Moore han tornat a embolicar-se la manta al capdavant per expandir aquesta ucronia. La seva intenció ha estat mantenir el rigor històric dels personatges que sí que van existir, com els grans enginyers de l'època, però donant-los una vida pròpia en aquesta línia temporal on els russos sempre van un pas endavant.
Pel que fa a les cares que veurem en pantalla, el pes de la història recau sobre un Rhys Ifans que sembla estar a la seva salsa interpretant una figura inspirada en el llegendari Sergei Korolev. Amb ell, un grup d'actors com Anna Maxwell Martin o Alice Englert donen vida a aquests noms que la història oficial va oblidar . Són les cares dels que operaven des de les ombres, els que escoltaven pels auriculars i els que arriscaven la pell en càpsules que de vegades no eren tan fiables com deien els pamflets de propaganda.
A diferència de la seva predecessora, aquesta ficció prefereix no fer salts de dècada en dècada, centrant-se de forma molt específica en un període concret per esprémer al màxim el drama personal. Amb vuit episodis de durada i un enfocament molt adult, la sèrie es posiciona com una peça clau per entendre com es va forjar l'hegemonia soviètica a l'espai. Al final, el que ens queda és un retrat força cru sobre l'ambició humana i com, de vegades, per tocar el cel cal estar disposat a viure un petit infern a la Terra, deixant clar que el preu de la glòria espacial no es pagava només amb diners, sinó amb la pròpia llibertat dels qui la feien possible.
